Un dia qualsevol foradaré la terra i em faré un clot profund perquè la mort m'arreplegui dempeus, reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè per afirmar una presència d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta s'endurirà fins a esdevenir roca i clamaré, amb els ulls esbatanats, contra els temps venidors i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud, sense seguici d'ombra, no giraré mai més el cap per mirar enrera.
Miquel Martí i Pol (La pell del violí, 1974).